Aquests americans tenen una visió molt particular sobre les dimensions dels vehicles. Anem a l’oficina de Hertz a recollir el nostre cotxe de tipus compacte que tenim reservat. En broma li pregunto si és un Ferrari. Es fot a riure i ens diu que és un cotxe petitet, un Toyota RAV4. Home, no és excessivament gran, però tampoc és un turisme, sinó un 4X4 o un 4x2 (un SUV, com en diuen els yankees). Quina sorpresa la meva quan ens dónen un RAV4 5 portes familiar. Aquest cotxe de petit no en té res.
Com m’ha pujat l’adrenalina en haver d’aprendre en 10 segons a conduir un cotxe automàtic, sense cap explicació, a ple centre de San Francisco. P, R, N, 3-D, 2, L. Es pot saber en quina posició s’ha de posar la maneta del canvi de marxes per arrencar el cotxe? El mètode d’aprenentatge de prova i error funciona prou bé, i així anem descobrint els secrets del canvi automàtic. Ara només ens falta saber entendre els senyals de trànsit i les indicacions en anglès. Passats els primers apuros, descobreixo que conduir un cotxe automàtic és bastant avorrit, i més si s’utilitza el sistema de control de velocitat. Només has d’estar pendent de la busca del combustible, perquè aquest VTI gasolina gasta moltíssim.
El trànsit
Per sort el trànsit de San Francisco és fluid i els conductors no utilitzen el clàxon, just el contrari que a Manhattan. Això ha facilitat poder dominar el cotxe.
En plena autopista, només cal torejar els cotxes dels diferents carrils perquè aquí a Amèrica condueixen pel carril que volen. Això de posar-se a la dreta, i només a l’esquerra per avançar no ho tenen assimilat. És freqüent veure els vehicles al carril esquerre a 120 km/h parlant per mòbil, que no està prohibit aquí?
Com a curiositats vials podríem destacar que hi ha semàfors i stops en plena nacional.
Un altra cosa estranya és que la línia divisòria de carrils, sigui doble contínua o discontínua, està marcada amb relleu, i cada vegada que fas un avançament, el cotxe tremola com si es tractés de bandes sonora. És bastant incòmode.
La benzina
Com hem patit a Yosemite per la benzina. No hi ha benzineres a dins el parc, i just quan en volíem posar a la última benzinera abans d’entrar, resulta que només hi havia autoservei per l’hora que era, i sorpresa, tot i que funciona amb targeta de crèdit, quan posem el pin, ens diu que anem a veure el caixer. El caixer? Quin caixer? si no hi ha ningú, està tancat. Per sort, vam poder arribar fins a l’hotel, i l’endemà al matí, a les 8 puntuals, quan obre la gasolinera, ja esperem el caixer, que ens diu que només accepta cash. Més tard ens hem assabentat que en bastantes màquines de les benzineres en pagar amb targeta de crèdit et demana el zip code (el codi postal de 5 xifres, i no pas el pin de 4 xifres, i només funciona pels americans). O sigui que ja hem après la lliçó: sempre s’ha d’omplir el dipòsit quan hi hagi personal, aproximadament de 8:00 am a 6-7:00 pm.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada