Los Angeles (20 – 22 juny)

L.A és la última etapa del trajecte que fem amb el RAV4, de fet, aquí l’entreguem amb certa pena. Arribar amb cotxe fins al centre de L.A. és tota una experiència, ja que és una ciutat immensa atravessada per autopistes col·lapsades. Està formada per 80 barris, que és com si fossin petites ciutats, i ocupa més de 100 km de diàmetre. Aquí tothom utilitza el cotxe per anar a qualsevol lloc, i a cada cotxe només hi viatja una persona. Trobem carrils especials, tipus VAO per aquells vehicles que estiguin ocupats amb 2 persones o més (tela). 

 

La veritat és que ens fa molta mandra aquesta ciutat. A la guia ja hem llegit que és una ciutat que no agrada gaire a aquells visitants que els agrada caminar, ja que és tant gran, que no la pots visitar sense agafar altres transports.

El primer dia, després d’entregar el cotxe, sopem i decidim que l’endemà amb el tour que tenim contractat ja ens explicaran i ensenyaran la ciutat. Un guia argentí afincat a L.A, i que ens parla en català, ens porta a Hollywood i Beverly Hills, i ens mostra algunes cases on s’han rodat sèries o pel·lícules: la casa d’Embrujadas, els hotels de Pretty Woman... 

A Hollywood passegem pel passeig de les estrelles de la fama, veiem el Teatre Kodak, i les famoses lletres. A Beverly Hills veiem algunes cases de famosos i les luxoses botigues de Rodeo Drive. 

 

El guia ens recomana que el millor que podem fer amb el temps que ens queda és anar als Universal Studios, i li fem cas. Entrem a dos quarts de dues, decidits a aprofitar al màxim el parc fins a les 7:00 pm, l’hora que tanquen. (Per què ho tanquen tot tan aviat?) 

Disfrutem molt amb totes les atraccions i shows:

• la que més ens ha sorprès: la dels Simpson. Puges en un “vagó”, que s’eleva, i es mou lleugerament, i tens una pantalla de 360º. Sembla realment com si estiguessis en una muntanya russa, però només és una imatge.

 

• la més impactant: The Mummy. Una muntanya russa en un recinte tancat, amb foscor, i que després d’una estona endavant, torna enrere.

• la més remullada: Jurassic Park. Ui no!, definitivament el show Waterworld!

  

• els efectes més especials: durant el tour pels studios: amb una batalla entre King Kong i els dinosaures, una inundació, els moviments de dos cotxes amb uns hidràulics... I amb aquest tour es passa pels escenaris on s’han rodat moltes pelis o sèries. Hem passat per Wisteria Lane, no sabíem que fossin decorats...

Resultat: sortim del parc a les 7:00 pm sense dinar, però havent entrat a totes les atraccions que volíem, excepte la de darrere els escenaris (l’excusa per tornar en un futur...).

Tornem al centre amb metro, busquem un lloc per sopar i decidim que demà al matí el dedicarem a encabir totes les nostres pertinences a les maletes, una activitat que augmenta de dificultat dia rere dia. I ens dirigim a l’aeroport per volar cap a Hawaii.

Las Vegas (18 – 20 juny)

Si Manhattan ens va semblar la ciutat del caos i l’stress, Las Vegas seria la ciutat dels excessos. La guia de viatge ja ens avisava que aquesta ciutat te l’has de prendre en conya, perquè si comences a analitzar fredament els recursos que consumeix aquesta mega urbe nascuda enmig d’un territori desèrtic, et desespera.

Si per defecte, els USA té molt de tot, Las Vegas encara més.

Allà vam fer l’activitat que fa la majoria de turistes, i no és apostar als casinos, sinó l’hotel hopping: anar d’hotel en hotel i descobrir les excentritats de cadascun aprofitant el fred dels seus aires condicionats a tot gas, per fer més suportables els 40ºC que picaven a fora.

Cada hotel és com una petita ciutat: té el seu casino, restaurants, centre comercial, milers d’habitacions, parking (gratuït, perquè et sigui més fàcil entrar i gastar-te els calers) i la seva marca d’identitat, el hall.

N’hi ha un munt, però de tots ells ens costarà oblidar el Luxor simulant una piràmide egípcia amb les seves esfínxs, el The Venetian amb canals en el seu interior imitant Venècia i el seu sostre falsificant un cel molt ben aconseguit, el Bellaggio i els seus espectacles de fonts d’aigua al compàs de la música, el The Mirage amb el seu fals volcà que a cada hora en punt de la tarda entrava en erupció, el Treasure Island i el seu maleït espectacle de lluita naval entre pirates i sirenes que no vam aconseguir veure mai, el NY-NY amb el seu particular Manhattan, el París-Las Vegas amb la seva pròpia torre Eiffel (medeix la meitat que la original) i els seus carrers interiors totalment decorats amb l’essència parisenca...

El nostre hotel no tenia aquestes excentritats, potser era que el que tenia més bon gust en quant a decoració, més elegant i amb unes columnes al hall que eren tot pantalles gegants que mostraven contínuament diferents presentacions visuals. L’efecte en conjunt era molt guapo. Tot i així, no és normal que a l’habitació hi hagi 2 pantalles planes de 40”, un llit de 2x2 amb 7 coixins, un sofà de 6 places, microones, nevera, rentaplats, i un lavabo tan ampli que s’hi podia ballar una sardana al mig. I tot pel mateix preu que una escanyolida habitació a New York.

Tot està pensat pel consum i és que en tots els hotels, per anar de l’habitació al carrer sempre has de passar pel casino i caminar enmig de les màquines escura-butxaques i les taules de joc.

Vam arribar dissabte a la tarda i el xoc entre la tranquil·litat del Grand Canyon i l’excitació general de festa del jovent (i no tant jovent) al mig de l’Strip Boulevard va ser considerable. Comiats de solters/es, casaments, festes particulars dins de les limusines, etc. I és que tot el que es veu a les películes sobre Las Vegas es queda curt.

Les normes són molt diferents que a casa nostra. El tabac i l’alcohol es poden consumir a tot arreu, la contaminació acústica i lumínica no saben el que és, i és molt difícil que no et deixin entrar en un casino. I és que mai se sap la pinta que pot tenir el ric i no deixar entrar a algú suposaria deixar d’omplir les arques del casino.

Grand Canyon (17 – 18 juny)

N- Recordes què vam veure primer en arribar al parc?

K- Sí, vam veure el Grand Canyon des dels punts de vista panoràmics a peu de carretera: Desert View, Navajo Point, Lipan Point, Moran Point, Grandview Point, Yaki Point... i hi havia uns corbs que sobrevolaven els penya-segats.

N- I què et van semblar les vistes?

K- Són espectaculars. Costa de creure que aquests penya-segats zigzaguejats s’hagin format solament amb el pas del riu al llarg de milions d’anys.  

N- Algun comentari sobre la carretera?

K- M’agrada que em facis aquesta pregunta :) Ara que ho menciones, sorprèn veure un senyal de trànsit indicant perill de pumes durant 10 milles. Feia por i tot parar-se un moment a mirar les vistes. Aquest senyal a Osona no hi és...

N- Recordes quan vam llegir la predicció de tempesta per diumenge al Grand Canyon?

K- Sí, tu estaves histèrica, dient quina mala sort que tenim, no paraves de repetir: ens està fent un bo terrible tots els dies, i just el dia que hem de volar amb helicòpter, tempesta...

I, de sobte, vas saltar d’alegria en adonar-te que no era diumenge, sinó dissabte el dia del vol amb helicòpter. És tant xulo això de no saber a quin dia passem, és com quan eres petit i durant l’estiu no sabies quin dia de la setmana era...

N- Havies volat mai amb helicòpter?

K- No, va ser el primer cop.

N- Et va agradar?

K- Moltíssim.

N- Estaves nerviós abans de pujar a l’helicòpter?

K- Gens ni mica. En canvi tu estaves ben cagadeta.

N- Quina és la part que més et va agradar del vol?

K- Just quan després d’una estona sobrevolant el Kaibab forest, de sobte ens trobem sobre el penya-segat del Grand Canyon. Impressiona moltíssim. És una sensació com si anessis a caure al buit.

N- I què tal el pilot?

K- Crec que vam tenir sort, era molt simpàtic. A més d’anar-nos explicant el que veiem des de l’helicòpter, ens va posar música molt xula de fons durant el vol, i després es va fer fotos amb nosaltres.

N- Per tant, recomanaries fer el vol amb helicòpter per sobre el Grand Canyon?

K- Sense cap mena de dubte, val molt la pena.

I fins aquí l’exclusiva de l’entrevista al Miquel, by Marina.

Monument Valley (16 – 17 juny)

 

De camí a Monument Valley fem algunes paradetes. Primer per veure el Lake Powell, el segon llac artifical més gran d’Estats Units. Té un perímetre de 3140 km!

 Després fem una petita caminada fins al punt panoràmic Horseshoe Bend, on es veu un meandre del riu Colorado des d’un penya-segat. La vista és impressionant, el riu dóna la volta a una roca immensa, i l’alçada no és apta per a qui tingui vertigen. La vista compensa el camí de sorra recorregut a ple sol.

I per últim al Navajo National Monument: resseguim un petit caminet, el Sandal Trail, molt agradable. Pel camí trobem indicacions dels usos que feien de determinades plantes els indis anasazi, i al final, podem observar les ruïnes del seu poblat, que estan molt ben conservades, i daten de finals del segle XIII.

Finalment, ens apropem a les grans roques que han servit d’escenari de moltes pel·lícules de l’oest.

La guia ens recorda que estem en territori indi, aquí tot funciona a la seva manera i al seu ritme. Ens recomana deixar a casa les presses i exigències.

Avui dormim a l’Hotel Monument Valley Goulding Lodge, regentat per indis. Quan arribem a la recepció, ens pregunten el nostre nom, entreguem el val de la reserva; i la noia de la recepció no ens explica res, però ens demana el nom de l’agència de viatges que ha fet la reserva, parla amb una seva companya, i comencen a passar els minuts, però tot i que li preguntem si hi ha algun problema, no ens contesta res, però no avancem. Val més fer cas a la guia, i fer bona cara, i armar-nos de paciència, tot i que per un dia que arribem aviat a l’hotel, haver de perdre el temps a la recepció...

Finalment ve la seva superior, i ens diuen que no tenen la reserva confirmada, però que ja trucaran demà a l’agència de viatges, i ens dónen una suite, que és molt gran, amb 2 habitacions, cuina, menjador, etc.. però sense vistes al Monument Valley. Vaja, no es pot tenir tot...

L’endemà, fem el check out, i ens volen cobrar l’habitació. Els recordem que nosaltres ja l’hem pagat a l’agència, i després del lapsus, se’n recorden que sí, que ja vam entregar el val, i que ells han de trucar a l’agència de viatges per a reclamar-ho. Marxem, sense confiar gaire en que no ens la tornaran a cobrar.

Entrem al Monument Valley National Park, també gestionat per indis, i recorrem la pista Valley Drive amb el nostre cotxe (quina sort que tinguem un 4x4, sinó tocaríem a terra!). Ens dónen un mapa, amb el qual riem de les faltes d’ortografia que han fet en traduir-lo al castellà. Admirem les formes de les roques, fins i tot n’hi ha una que sembla un elefant. El paisatge és talment com si et trobessis en un western. Tant dins com fora del parc hi ha moltíssimes parades de joies, o altres souvenirs que fan i venen els mateixos indis navajo. El seu estil de vida sembla que ara es dirigeix al turisme.

Després d’aquest tour que ens ha sorprès agradablement, i ens ha agradat molt, ens dirigim cap al Grand Canyon of Colorado.