Sequoia National Park (14 juny)

Deixem el Yosemite per dirigir-nos a Death Valley, i tot i que no ens ve molt de pas (són 3 hores addicionals), no volem deixar passar l’oportunitat de veure l’arbre més gran del món (en massa).

Arribem al Sequoia National Park, i quedem impressionats per la mida de les sequoies gegants. Aquests arbres tenen més de 2000 anys. La Sequoia del General Sherman, la més gran, fa 18 metres d’alçada, i la circumferència de la seva base medeix 31 metres.

És difícil encabir-lo a la foto... I en les fotos no s’aprecien bé les dimensions d’aquests arbres.

Yosemite National Park (12 - 14 juny)

Simplement ESPECTACULAR

Paisatge d’alta muntanya, molt verd, neu als cims, cascades immenses, i grans blocs de pedra.

Vam arribar gairebé de nit, però ja s’intuïa que el paisatge era bonic.

En llevar-nos i sortir a visitar el parc, descobrim que estem en un paisatge idílic.

Vistes fantàstiques des de la mateixa carretera, i possibilitat de fer moltíssimes excursions a peu, a cavall, amb bici... Optem per fer una excursió de 3 hores per veure cascades, i caminar fins a la Vernal Fall. Resulta ser una excursió molt divertida. El caminet passa tant a prop del salt d’aigua que quedem xops com ànecs. Primer el camí s’apropa fins a sota la cascada, i segueix per unes escales de pedra fins a sobre mateix de la cascada, on a part de disfrutar de la vista, i menjar alguna cosa (llàstima, no portem res, per no atraure els ossos), et dóna temps a eixugar-te la roba, tot i que ja saps que es tornarà a empapar en tornar a baixar.

Només entrar al parc ens van donar un paperet en el que t’avisen que sobretot no deixis res de menjar, encara que estigui envasat, al cotxe, perquè els osssos ho poden olorar i sentir-se atrets. Cada any hi ha algun cotxe amb les portes arrencades pels ossos. 

Hem vist molts animalons salvatges: molts esquirols que contínuament s’acosten al caminet; cèrvols, que creuen tranquilament la carretra; un llop, voltant pel pàrquing d’un punt de vista panoràmica; i finalment una cria d’ós que havia fet aturar moltíssims cotxes al mig de la carretera.

La veritat és que ens vénen ganes de quedar-nos aquí molts dies, i a més la temperatura és molt agradable (durant el dia, a la nit a l’hotel hem posat fins i tot la calefacció). Només de pensar que demà hem de marxar a fregir-nos al desert...

Aquí us deixem algunes fotos:

El Cotxe

Aquests americans tenen una visió molt particular sobre les dimensions dels vehicles. Anem a l’oficina de Hertz a recollir el nostre cotxe de tipus compacte que tenim reservat. En broma li pregunto si és un Ferrari. Es fot a riure i ens diu que és un cotxe petitet, un Toyota RAV4. Home, no és excessivament gran, però tampoc és un turisme, sinó un 4X4 o un 4x2 (un SUV, com en diuen els yankees). Quina sorpresa la meva quan ens dónen un RAV4 5 portes familiar. Aquest cotxe de petit no en té res. 

Com m’ha pujat l’adrenalina en haver d’aprendre en 10 segons a conduir un cotxe automàtic, sense cap explicació, a ple centre de San Francisco. P, R, N, 3-D, 2, L. Es pot saber en quina posició s’ha de posar la maneta del canvi de marxes per arrencar el cotxe? El mètode d’aprenentatge de prova i error funciona prou bé, i així anem descobrint els secrets del canvi automàtic. Ara només ens falta saber entendre els senyals de trànsit i les indicacions en anglès. Passats els primers apuros, descobreixo que conduir un cotxe automàtic és bastant avorrit, i més si s’utilitza el sistema de control de velocitat. Només has d’estar pendent de la busca del combustible, perquè aquest VTI gasolina gasta moltíssim.

El trànsit

Per sort el trànsit de San Francisco és fluid i els conductors no utilitzen el clàxon, just el contrari que a Manhattan. Això ha facilitat poder dominar el cotxe.

En plena autopista, només cal torejar els cotxes dels diferents carrils perquè aquí a Amèrica condueixen pel carril que volen. Això de posar-se a la dreta, i només a l’esquerra per avançar no ho tenen assimilat. És freqüent veure els vehicles al carril esquerre a 120 km/h parlant per mòbil, que no està prohibit aquí?

Com a curiositats vials podríem destacar que hi ha semàfors i stops en plena nacional.

Un altra cosa estranya és que la línia divisòria de carrils, sigui doble contínua o discontínua, està marcada amb relleu, i cada vegada que fas un avançament, el cotxe tremola com si es tractés de bandes sonora. És bastant incòmode.

La benzina

Com hem patit a Yosemite per la benzina. No hi ha benzineres a dins el parc, i just quan en volíem posar a la última benzinera abans d’entrar, resulta que només hi havia autoservei per l’hora que era, i sorpresa, tot i que funciona amb targeta de crèdit, quan posem el pin, ens diu que anem a veure el caixer. El caixer? Quin caixer? si no hi ha ningú, està tancat. Per sort, vam poder arribar fins a l’hotel, i l’endemà al matí, a les 8 puntuals, quan obre la gasolinera, ja esperem el caixer, que ens diu que només accepta cash. Més tard ens hem assabentat que en bastantes màquines de les benzineres en pagar amb targeta de crèdit et demana el zip code (el codi postal de 5 xifres, i no pas el pin de 4 xifres, i només funciona pels americans). O sigui que ja hem après la lliçó: sempre s’ha d’omplir el dipòsit quan hi hagi personal, aproximadament de 8:00 am a 6-7:00 pm.

We love San Francisco (9 - 12 juny)

Després de l’entrebanc aeri, reprenem el turisme a una ciutat que ens ha agradat molt, moltíssim. És un altre ritme, més tranquil i pausat que la bogeria caòtica de Manhattan.

És una ciutat agradable, molt assequible, i fàcil de visitar.

I aquí fa més fresqueta, ja tenia raó en Mark Twain que l’hivern més fred de la seva vida va ser un estiu a San Francisco.

Ens l’hem caminat de dalt a baix (i mai millor dit, perquè és una ciutat amb molts desnivells). Amb l’hotel molt a prop de Union Square, perfecte per donar una volta pel centre, recollir mapes i informació, i començar la ruta. A nosaltres, muntanyencs com som (veri muntanyencs) ens agrada aquesta ciutat plena de turons, i com quan puges una muntanya, després de l’esforç de pujar, tens com a recompensa una bonica panoràmica: l’skyline de la ciutat, la badia, Alcatraz, o els ponts (el Golden Gate o el el pont d’Oakland).

Nosaltres no hi hem pujat, però per qui no vulgui caminar, el tramvia (Cable Car), purament turístic, recorre les diferents zones a visitar, però hi ha molta cua per la poca capacitat que té cada vagó.

Hem donat una volta pel districte financer, on destaca l’edifici de la Transpiràmide, que es distingeix des de molts punts de la ciutat. Veure el contrast entre els gratacels i les cases victorianes que hi ha a gran part de la ciutat, entre elles les famoses “Painted ladies” és sorprenent.

I Russian Hill és igual que a les pel·lícules, el carrer amb fort pendent i amb corves, flanquejades per jardins amb hortènsies. Ens hem quedat amb les ganes de baixar-lo amb el cotxe.

Impressionant el barri de Chinatown, força extens, amb totes les construccions, cartells, establiments, faroles a l’estil xino. Sembla que ens hàgim teletransportat de USA a Xina.

Visitant catedrals, ens hem trobat amb 2 casaments, talment com a les pelis, amb les dames d’honor totes vestides amb el mateix vestit, totes amb ram, etc...

Ens ha sorprès que hi ha molts sense sostre, sobretot per la zona propera a Union Square.

I finalment, recollim el cotxe, i cap a Yosemite falta gent. Evidentment, creuant per l’emblemàtic Golden Gate, el símbol de San Francisco.

P.D per l’Àngel i la Carme: si recolliu el cotxe a l’hotel St. Francis, aneu-hi a les 9:00 puntuals, res d’aprofitar per fer unes últimes compres a Union Square. Ens vam esperar més d’hora i mitja perquè ens entreguessin el cotxe. I millor marxar aviat perquè són moltes hores fins arribar a Yosemite.

La Terminal

Tanta calor que hem passat a Manhattan (récord de temperatures màximes deia la CNN), i ara resulta que una tempesta que afecta a varis estats ens ha fet la punyeta en el vol New York – San Francisco.

Tenim el vol a les 18h, amb el transfer quedem a les 14h a l’hotel per anar amb temps, ja que hi ha molt trànsit. A mitja ruta de central park ens truca el trànfer per quedar 1h abans (a les 13h) ja que hi ha molt trànsit. En realitat el que fa és recollir més gent per aprofitar el trajecte i ens vol recollir a nosaltres primer.

Un cop feta la ruta dels hotels, marxem de Manhattan a les 14:15h i a les 15h clavades ens plantem al JFK (no calia marxar tant d’hora).

Ens canviem de roba al lavabo, encara anem suats de la mega volta en bici al central park. Facturem maletes i dinem 1 coca-cola i lay’s.

Pugem a l’avió a les 18h, es dirigeix a la pista i als 30min ens fan baixar pq la tempesta està fent de les seves a l’estat de NY. Esperem 2h i ½ a la porta d’embarcament fins que a les 21h ens informen que ja podem tornar a pujar, que la tempesta ja no és perillosa.

Són les 22h i ben assentats, esperant a pista per enlairar, em ve son i m’adormo. Un soroll estrany em desperta, és la veu del pilot que ja té ordres per enlairar. Miro el rellotge: 00:15h. Sembla mentida, hem estat 2h dins l’avió fent cua pq tots els vols cancel·lats ara volien enlairar-se a la vegada. Per fi ens enlairem, posen una peli de dibuixos ‘Rango’, un camaleó pistoler del far west. Penso que encara serà entretingut el vol. Es pot escoltar en 2 canals. L’11: anglès (passo, no entendré res) i 12: Castellà. Segur que és castellà? No, mexicà. Uns dibuixos en ‘latino’ no hi ha per on agafar-ho. Em trec els cascos i tanco els ulls. La maleïda nena que seu al darrera em desperta amb les seves cosses al meu respatller. Miro el rellotge: 06:04h (03:04 hora SF i les 12 del migdia a catalunya). Ostres, he dormit quasibé 6h. Que bé, no me n’he ni enterat, Però la gola i les cervicals sí que ho han notat.

Aterrem, recollim maletes i cap a l’hotel. On és el transfer? Enlloc, els truquem 14 vegades i res de res. Deixem un missatge per si de cas, però després d’esperar 1h decidim agafar un Shuttle Express. Arribem a l’hotel, una japonesa ens rep molt amablement i diu que ens esperava feia estona, nosaltres també volíem arribar a l’hotel feia estona. Sembla que li ha fet gràcia el comentari (i això que el nostre anglès és very bad). Es sorprèn que tant de retard sigui per venir tant sols des de NY (es pensava que veníem de la Xina? No senyoreta Wong, als USA no tot funciona tant bé com us penseu. I per fi a l’habitació, gran i còmode, però no han canviat la decoració en 50 anys: moqueta de flors, làmpades de flors, cortines de flors. Mare meva, millor fer una becaina de 6h a 9h i a vere què ens depara SF.

Encara sort que el volcà de Xile a nosaltres no ens ha afectat, sinó ja podem plegar.

Primera parada a l’anomenada Capital del Món (6 - 9 juny)

Dies molt intensos a New York, la ciutat que no dorm mai.

Estressats per intentar aprofitar-la al màxim, se’ns han passat els dies volant.

Hem fet dos tours guiats per a conèixer Manhattan i els contrastos entre els diferents barris d’aquesta gran ciutat: el Bronx, Queens, Brooklyn.

Hem gaudit de les vistes del Top of the Rock (70 pisos, quasi res) de dia i de nit, així com de l’skyline des dels ferrys a l’Estàtua de la Llibertat i a Staten Island. Hem anat a veure la nova torre de la Llibertat que estan construint a la Zona Zero. Hem passejat per la 5th avenue i també hem tingut temps per fer una mica de shopping.

Ens va encantar el musical Mamma mia a Broadway, i per últim aquest matí una volta al Central Park amb bici, sentint de fons els assajos dels Black Eyed Peas pel concert d’aquesta nit.

Sorprèn com està l’asfalt a la ciutat, tot destrossat per la sal que hi tiren a l’hivern per la neu. El trànsit a Manhattan és un caos. Condueixen per on volen, i els vianants creuen quan volen. I el metro, que diferent al de Barcelona. Ara pujaré al metro cada dia amb una altra sensació, el nostre és molt més ampli, més ben senyalitzat  i més nou. Aquest funciona les 24 hores, però és molt antic, s’ha quedat obsolet.

 

Pel menjar, hem comprat menjar a pes o amanida o sushi en qualsevol Deli. Tot és de mida extragran, les botelles petites de refresc són de 600 mL, un iogurt aquí és com 2 de junts dels nostres...

I mentre que a Barcelona ja ha arribat el pa sense gluten al McDonald’s, aquí ni n’han sentit a parlar mai del gluten.

Hem entrat en una farmàcia per comprar un raspall, raspalls de dents, clips… perquè un despistat s’ha deixat el necesser. Més aviat són supermercats on pots comprar menjar, begudes,  perfumeria, i també tenen una secció de farmàcia.

Ens defensem amb l’english, i la gent d’aquí de seguida s’ofereix per ajudar-te si et veuen amb un mapa obert, buscant alguna cosa.

De famosos no n’hem vist cap; bé, sí que en vam veure un, però no americà. En arribar a l’aeroport JFK, fent cua per l’aduana hi havia en Tamudo. Per cert, que et facin fer una cua de més d’una hora per revisar els passaports, l’enquesta ESTA i informació per l’aduana, quan has fet un viatge de 9 hores, més el retard acumulat,  amb tots els passatgers de varis avions apretats com sardines té tela. 

Ens ha fet uns dies de calor asfixiant, similar a la xafogor de l’agost a Barcelona, i just a l’hora de sortir l’avió cap a San Francisco una tempesta sobre NY, que ens fa retardar el vol; de moment, ens fan baixar de l’avió i esperar...

4 de juny de 2011

... i vam menjar anissos.